El Castell d'Esponellà - Web oficial de l'Ajuntament d'Esponellà

CASTELL D’ESPONELLÀ

El castell d’Esponellà és un castell, amb origen al segle XI i abandonament final al segle XVIII. Està situat al poble d’Esponellà (Pla de l’Estany) i és declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

Descripció

El castell d’Esponellà està situat damunt d’un turó de 196 metres d’alçada, a ponent del nucli d’Esponellà, amb un ampli domini visual del poble i del riu Fluvià. S’hi arriba per un trencall senyalitzat situat a la dreta de la carretera GIP-5121, a l’alçada del PK 7+300, aproximadament. Les coordenades UTM (referència 31/N ETRS89) de la part central del castell són: x: 482731 i y: 4669682.

El castell ocupa la part superior del turó, on es va bastir la primera edificació del segle XIII, i s’estén cap a migdia en una notable ampliació realitzada al segle XV, amb una visió espectacular dels entorns més immediats.

Evolució històrica i arquitectònica del castell[1]

Les primeres referències escrites del castell corresponen al segle XI, tot i que hi ha indicis que permeten suposar una primera ocupació de l’indret a l’època romana. Les darreres excavacions arqueològiques daten el seu abandonament a mitjans del segle XVII, tot i que, posteriorment, l’estructura, mig derruïda, s’aprofita com a masia fins a finals del segle XVIII.

Els precedents:

Les arrels romanes d’Esponellà es podrien veure en el seu suposat antic nom, Spondiliano, que ja trobem documentat a l’any 1000 i que podria ser el propietari d’una vil·la agrícola en el lloc on s’aixeca el poble. Al peu del turó del castell, a l’Olivet d’en Parramon, es documentaren enterraments d’època romana[2].

Durant les excavacions efectuades en el castell, s’han recuperat diversos fragments de material d’època romana, que podria indicar l’existència d’una torre de control del territori i, sobretot, del pas del riu Fluvià en un lloc proper on hi ha el pont actual.

Fase I. El segle XI

La primera referència escrita d’Esponellà parla de l’altar de Sant Cebrià a la seva església parroquial i data del 921. Hi ha una única referència que parla d’una petita

[1] BUSCATÓ I SOMOZA, Ll. 2014, Memòria històrica, a AA.DD. Projecte de restauració del castell d’Esponellà, Servei de Monuments, Diputació de Girona (inèdit); MERINO, J., VARGAS, A., CASTILLO, L. 2016, Intervenció arqueològica al castell d’Esponellà (Pla de l’Estany), Tretzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Banyoles, 341-348; VARGAS COLL, A., MERINO SERRA, J. 2018, Intervenció arqueològica al castell d’Esponellà (Pla de l’Estany). Campanyes 2016-2017, Catorzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Caldes de Malavella, 497-505; MERINO SERRA, J. VARGAS COLL, A. 2020, Intervencions al castell d’Esponellà. Bienni 2018-2019 (Esponellà, Pla de l’Estany), , Quinzenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Roses,

[2] BECH, J. 1967, Hallazgos De restos humanos de época romana en Esponellá (Gerona), Ampurias 29, 281-287.

fortificació o torre de guaita, de la que eren castlans, durant el segle XI, els Creixell de Borrassà.

Fins al moment, no s’ha pogut trobar cap estructura corresponent a aquesta primera fortificació, que probablement, s’aixecaria a l’extrem est de la part superior, on hi ha una millor visió del riu i dels plans que l’envolten.

Fase II. El segle XIII

L’any 1265, el rei Jaume I atorga a Guillem de Palera el dret a construir-hi un primer castell. El primer castell ocupava la part superior del turó. El seu perímetre tenia forma aproximadament triangular i estava envoltat d’una muralla, de la que actualment es conserven el costat nord, l’oest i una part de l’est. A l’extrem est hi havia una torre, per la qual s’accedia a l’interior del castell.

Es desconeix la situació de la capella del castell en aquesta fase. Les reduïdes dimensions de la fortificació permeten suposar que probablement es trobava a l’exterior, en una zona propera. Les excavacions fetes a l’entorn del castell no han permès, de moment, la seva localització.

Fase III. El segle XV

A mitjans del segle XV, s’efectuen unes importants obres d’ampliació i remodelació de l’edifici, que s’estén cap el sud, doblant la seva superfície inicial. Durant la segona meitat del segle XV i tot el segle XVI, el castell viu el moment de més esplendor, propietat de les famílies més importants de Catalunya, molt properes al poder reial. Aquest esplendor es fa evident a l’arquitectura del castell, paviments de rajoles decorades a terra, parets estucades amb pintura i motllures de guix a la part superior, arcades interiors d’alabastre i escuts nobiliaris. Aquesta riquesa també és evident a les zones de treball, amb espais per a la transformació i emmagatzematge d’oli d’oliva, una de les produccions tradicionals de la zona, motor econòmic fins a mitjans del segle XIX i que encara perviu actualment.

A nivell arquitectònic, hi ha diversos elements on es fa evident l’evolució i creixement del castell:

Noves muralles al recinte. La fesomia exterior del castell canvia totalment. S’efectua un important rebaix de la part exterior, amb la construcció d’un fossat sota la muralla del segle XIII del castell i es construeix una escarpa, un mur atalussat que impedeix l’apropament de les màquines de guerra i resisteix millor les canonades. A la part de migdia del castell, on es construeix el nou sector, els nous paraments de muralla també tenen escarpa, en aquest cas totalment lligada amb la mateixa muralla. A l’angle nord-oest del recinte es construeix un torre de grans dimensions, amb una àmplia visió de l’entorn.
Construcció d’una barbacana. Una barbacana és una estructura de defensa que es construeix davant de la porta principal del recinte, per reforçar la seva defensa. En el cas d’Esponellà, és una torre semicircular, envoltada d’un fossat. Per entrar al castell, s’havia de passar pel seu interior, al que s’accedia per un pont per damunt del fossat. En els seus murs s’hi obren diverses espitlleres per a armes de foc i una gran finestra per disparar una bombarda, un dels primers canons.
El nou sector a migdia. El castell creix cap a migdia. Es construeix una nova entrada principal, defensada per la barbacana, que comunica amb un pati d’armes amb un gran arc, en els extrems del qual hi ha els escuts de les famílies Corbera i Desplà, un ampli espai de magatzem a la zona més baixa, amb diverses piques monolítiques per a l’emmagatzematge d’oli i una estructura subterrània de grans dimensions, formada per una sala rectangular i una circular, utilitzades per a la conservació dels aliments. Un dels elements importants d’aquesta remodelació és la construcció d’una nova capella a l’interior del castell, aprofitant, probablement, una antiga sala noble. Es una estança bellament decorada, amb un paviment de rajoles esmaltades amb motius decoratius de color blau (la “rosa gòtica”, arcs i llinda d’alabastre tallat i parets decorades amb pintura. Encara conserva l’altar, que curiosament està orientat cap a ponent. Es desconeix la funció de la resta d’espais, tot i que es pot suposar que la part més baixa, com hem mencionat, era la zona de magatzems, la part central, que inclou la capella, seria la part pública dels senyors i la part més alta, l’antic castell alt medieval, seria la zona privada de la família.

Fase IV. El segles XVII i XVIII.

Tot i trobar-se el castell en bon estat i moblat l’any 1619, com ho testimonia un inventari conservat i celebrar-se misses a la seva capella fins l’any 1647, tenim documentat el seu estat de destrucció, l’any 1656.

El segle XVII va ser molt dur a Esponellà i a tota la comarca. Al fet de les guerres i enfrontaments constants, cal afegir-hi un brot de pesta que havia arribat a Banyoles el juny de 1652 i que, poc després, afectà tota la comarca.

Una vegada acabada la Guerra de Successió, en els primers decennis del segle XVIII, comença un període de recuperació econòmica, documentat per un augment de l’ocupació de cases de pagès, tant recuperant velles cases abandonades, com construint-ne de noves.

L’any 1717 el Baró Gaspar de Berart, sol·licita llicència per a refer el seu castell per a allotjar al masover i emmagatzemar la producció de la baronia. No obstant això,, s’abandona la idea de la seva reconstrucció pel seu elevat cost.

Les restes del castell, però, varen ser aprofitades i la part superior de l’edifici va ser ocupada des del primer terç del segle XVIII. Hi ha constància de la construcció i reparació de diverses estructures, i de l’aprofitament d’altres que s’havien conservat intactes evidenciant una darrera ocupació com a casa de pagès, que es perllonga fins a finals del segle XVIII i principis del XIX.

Freqüentacions posteriors del castell

A partir de l’abandonament del castell comença l’espoli de molts elements aprofitables, tot i que molts ja havien estat desmuntats en el mateix moment del seu abandonament, per aprofitar-los en la construcció de la nova casa de la família Berart en el poble.

Aquest saqueig va durar pràcticament tres segles, i encara hi ha documents dels anys seixanta del segle passat on es posa de manifest que l’espoli del castell continuava, tot i estar totalment cobert pel bosc.

Els senyors i senyores d’Esponellà. Història del castell

La primera referència escrita d’Esponellà és de l’any 921 i parla de l’altar sagramental de Sant Cebrià a la parròquia d’Esponellà. El document fa referència a la desapareguda església preromànica de Santa Maria de la Cleda amb funcions parroquials, predecessora de l’actual Església de Sant Cebrià d’Esponellà.

Hi ha un únic document que esmenta una petita fortificació o torre de guaita de la que eren castlans, durant el segle XI, els Creixell de Borrassà. La primera senyora coneguda del castell és Guilla de Creixell, entre els anys 1089 i 1121. Trenta anys més tard, i per matrimoni, la titularitat passa a la família Palera, que la manté fins el 1282. L’any 1265, el rei Jaume I autoritza a Guillem de Palera a realitzar una nova construcció, el primer castell. Durant uns anys, el senyor és Dalmau VI de Rocabertí, vescomte de Peralada i després ho són, fins l’any 1377, la família Sord.

Cal tenir en compte que la documentació d’aquest període és molt escassa i és molt difícil conèixer la senyoria del castell de manera més acurada. Es tracta d’un període en el que conviuen més d’un Senyor d’Esponellà en la demarcació.

A partir de l’any 1377 la informació és molt més abundant. El primer baró o senyor d’Esponellà, com a senyor jurisdiccional (assolint el mer i mix imperi i tota la jurisdicció alta i baixa, civil i criminal) i havent erigit el rei, Esponellà, en castell termenat, l’any 1381, és Guillem de Colteller, mestre en medicina, format a la Universitat de Montpeller. Era originari de Girona, on tenia residència habitual, i on va estar contractat pel consell de la ciutat (fins 1337) i pel capítol de la catedral (1362), i d’on va formar part del govern municipal el 1374. Des del 1371 serví Pere III el Cerimoniós, el seu fill i hereu Joan, com a infant i després com a rei (Joan I el Caçador), i les esposes d’un i altre.

Reconegut en la seva professió, va guanyar importants sumes de diners i, fins i tot, es podia permetre fer préstecs a la família reial. Va adquirir un mas a la zona de Batllori del poble d’Esponellà i, més tard, aprofitant les dificultats econòmiques de la corona per mantenir el domini de Sardenya, va passar a obtenir el domini feudal de tot el poble d’Esponellà. Per 500 florins d’or, el rei Joan li va vendre la jurisdicció civil i criminal, que era un dels atributs fonamentals de la senyoria feudal, i també li va atorgar la potestat d’erigir el poble en castell termenat.

La seva neta, Margarida de Campllong, es va casar amb Bernat de Corbera (1420-1458). La neta del matrimoni, Aldolça de Corbera (1458-1503) signa capítols matrimonials l’any 1459 amb Guerau Desplà i d’Oms, donzell de Barcelona, senyor de la Casa d’Alella i de Vinçà i Desgüells, ambaixador, conseller reial, mestre racional i diputat del braç militar el 1485, membre d’una de les famílies més importants de Catalunya. El seu germà, Lluís Desplà i d’Oms, va ser el 44è President de la Generalitat de Catalunya (1506-1509). De la mà d’Aldonça de Corbera, es realitzaren importants obres al castell, l’engrandiment de l’església parroquial de Sant Cebrià d’Esponellà i la finalització de la construcció del pont sobre el riu Fluvià.

La seva filla, Anna Desplà i de Corbera, es va casar, el 1491 en el mateix castell d’Esponellà, amb Miquel Joan de Gralla, un alt funcionari reial i també Mestre Racional de Catalunya. La filla del matrimoni, Lucrècia de Gralla i Desplà serà la nova Senyora d’Esponellà, casada amb Francesc de Montcada i Folch de Cardona (1594-1604). El seu fill Gastó de Montcada i de Gralla, es va vendre la baronia i, després de diversos canvis de propietat, acabà en mans de la família Berart, al 1637.

Gaspar de Berart i de Cortiada fou un militar que contribuí a la defensa de Barcelona en el fracassat setge filipista del 1706. Es mostrà partidari de continuar la resistència, malgrat la retirada dels aliats de la causa de Carles d’Àustria. Durant el setge borbònic de Barcelona (1713-14) dirigí, com a capità, la companyia d’argenters. Després de la caiguda de la ciutat fugí a Viena. L’emperador Carles VI d’Àustria creà per a ell el títol de baró d’Esponellà (1717), que fou reconegut per Felip V l’any 1728.

L’any 1731, Gaspar de Berart i de Cortiada adquireix una casa al carrer Major de Banyoles on la família hi residirà alguns anys. Alhora adquireixen a Esponellà, el Mas Esponellà d’origen medieval (Cal Baró, actual seu de l’Ajuntament), on hi fan una important remodelació, aprofitant nombrosos elements arquitectònics procedents del castell, finalitzada l’any 1775.

Després dels Berart, els propietaris del castell foren les famílies Fluvià, Carpi i, finalment, els Fortuny, sempre per matrimoni o descendència. El títol de baró va ser rehabilitat l’any 1899 pel rei Alfons XIII, a favor d’Epifani de Fortuny i de Carpi, atès que la seva mare, Bernarda de Carpí i de Berart, era descendent directa del primer baró d’Esponellà.

Fins al moment actual, la titularitat de la baronia continua essent de la família Fortuny. Epifanio de Fortuny i Palá és el sisè Baró d’Esponellà.

Llistat dels senyors i senyores del castell

1089-1121: Guilla de Creixell.

1120-1121: Guillem Arnau i Ramon Arnau de Creixell.

1121-1154: Beatriu de Creixell.

1154-1556: Arnau de Palera.

1155-1556: Ramon de Palera.

1556-1668: ?

1168-1193: Arnau de Palera.

1196-1198: Guillem de Palera.

1198-1206: ?

1206-1215: Arnau de Palera.

1215-1242: ?

1242-1274: Guillem de Palera.

1274-1278: ?

1278-1282: Brunissenda de Palera.

1282-1288: Dalmau de Rocabertí.

1288-1308: ?

1308-1326: Pere Berenguer de Begudà (de Sord).

1327-1377: Bernat de Sord.

1377-1391: Guillem de Colteller.

1391-1419: Margarida de Campllong i de Colteller, i el seu marit Bernat de Corbera i de Vilamarí.

1420-1458: Bernat de Corbera i de Vilamarí.

1458-1503: Aldonça de Corbera.

1503-1528: Anna Desplà i de Corbera, i el seu marit Miquel Joan de Gralla.

1529-1531: Miquel Joan de Gralla.

1531-1550: Francesc de Gralla i Desplà.

1550-1594: Lucrècia de Gralla i d’Hostalrich, i el seu marit Francesc de Montcada i Folch de Cardona, marquès d’Aitona i vescomte de Cabrera.

1594-1604: Francesc de Montcada i Folch de Cardona.

1604-1611: Gastó de Montcada i de Gralla.

1611-1634: Jeroni Vila i d’Hortis.

1634-1637: Jaume Ramon Vila i d’Hortis.

1637-1649: Josep de Berard i de Gassol.

1650-1688: Gaspar de Berard i Bou.

1689-1709: Ramon de Berard i de Vessià.

1713-1759: Gaspar de Berard, de Pujalt i de Cortiada. Primer Baró d’Esponellà.

1759-1777: Maria Montanyola Prens, vídua de Ramon Antoni de Berard i de Ramon.

1778-1815: Maria Agnès de Berard i de Montanyola .

1816-1832: Ramon de Fluvià i de Berard

1832-1837: Bernarda de Carpi i de Berard

1837-1899: Carles de Fortuny i de Santromà.

1899-1924: Epifani de Fortuny i de Carpi. Segon Baró d’Esponellà.

1924-1931: Carles de Fortuny i de Miralles. Tercer Baró d’Esponellà.

1931-1989: Epifanio de Fortuny i Salazar. Quart Baró d’Esponellà.

1992-2006: Carlos de Fortuny i Cucurny. Cinquè Baró d’Esponellà.

2011-actualitat: Epifanio de Fortuny i Palá. Sisè Baró d’Esponellà.

Excavació i restauració

Abans de l’inici dels treballs de recuperació del castell, les seves restes estaven totalment cobertes per un bon espès i l’espoli d’elements arquitectònics es va perllongar fins a la dècada dels setanta del segle passat[1].

La recuperació de les restes del castell s’inicià a finals dels anys noranta, quan un grup de veïns, de forma voluntària, començaren el desbrossament, excavació i consolidació d’algunes estructures. A la mateixa època, els anys 1999 i 2000, es porten a terme dos camps de treball amb jovent de la comarca. Aquesta primera fase d’intervencions es completa amb la realització d’un itinerari senyalitzat per l’interior del castell.

La segona fase de la recuperació del castell s’inicià amb l’organització d’un camp de treball per a joves d’entre 14 i 17 anys, organitzat per la Coordinadora del Lleure del Pla de l’Estany, amb el recolzament de l’Ajuntament d’Esponellà, que es porta a terme des de l’any 2013 fins a l’actualitat, tot i que el darrer any, el 2020, no s’ha pogut fer degut a la pandèmia de la Covid 19.

L’any 2014, el Servei de Monuments de la Diputació redactà el projecte de restauració del castell i, des d’aquell moment, dirigeix i coordina els treballs d’excavació i recuperació del castell, promoguts i organitzats per l’Ajuntament d’Esponellà.

Actualment, doncs, es porten dues campanyes anuals al castell, un camp de treball de quinze dies a l’estiu i una campanya més llarga, d’entre un mes i mig i dos mesos, a la tardor.

L’objectiu final dels treballs es la recuperació i museïtzació del castell, un dels elements patrimonials més destacats de la història d’Esponellà i un dels exemples d’arquitectura militar més importants de la comarca del Pla de l’Estany.

Referències

2 BECH, J. 1967, Hallazgos de restos humanos de época romana en Esponellá (Gerona), Ampurias 29, 281-287.

3 DE FLUVIÀ, A. 1969, El castell, d’Esponellà, a AADD. Els castells catalans, volum III, Ed. Rafel Dalmau, Barcelona.

[1] AA.DD. 1969, Els castells catalans, volum III, Ed. Rafel Dalmau, Barcelona.